viernes, 7 de marzo de 2014

Un día allá por 1998

Rebuscando entre los papeles amontonados dentro de una carpeta en la librería, me he encontrado con algo que escribí en el año 1998.

Me ha gustado encontrarlo por dos motivos, porque me ha traído muy buenos recuerdos y porque el destinatario era Franc.

Un descubrimiento así dieciséis años después, bien merece ser compartido.

Está escrito en valenciano, la lengua que hablo, pero con la que escribo poco...



Com la mar

Escolte paraules que canta el poeta Serrat,
'No hago otra cosa que pensar en ti'
perquè vull brindar-te paraules, sensacions, sentiments.
Però així com també diu el qui sap dir-ho tot de moltes formes
'no se me ocurre nada'.

Fa temps que vull regalar-te bones vibracions,
que vull trasmetre't energia positiva,
que vull oferir-te part de mí en un full ple de lletres,
però sempre que he volgut fer-ho
pareix com que les paraules se'n van a inspirar a un altre,
omplint la seua ploma de grans expresions.

Estic ara a la meua habitació,
la mateixa que ha plenat hores i hores d'inspiració.
La mateixa habitació que m'ha plenat de silencis,
d'hores en blanc, de voler dir les coses i no trobar com fer-ho.
La mateixa habitació de la que ja em conec les parets,
el sostre, els racons...

Ara, en eixa habitació que està plena de paraules escrites per tot arreu,
busque la millor combinació  d'elles per a tú,
però sembla com que volen front a mí
com capritxoses papallones que no es deixen agafar.
De tant en tant una es para,
però torna a volar quan crec que ja la tinc.

Seguisc buscant formes de dir-te coses, 
perquè vull expresar-te el que fas i deixes en mí.

Voldria dir-te
'Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca'

M'agradaria contar-te que
'Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante, doloroso como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto".

Però no puc dir-ho,
perquè mai podré expresar tan bé tanta intensitat.

Voldria poder explicar-te en poques paraules mil coses,
i seguisc buscant entre les ranures dels records
fulles plenes de fórmules.

Voldria dir-te que eres com la mar.
Una mar blava, intensa i eterna,
de la que no mai trobes la fi, perquè quan creus arribar
l'horitzó te porta noves onades.

Voldria dir-te que com la mar
me dones coses que no espere.
Entre escuma i aigua fas arribar a mí porcions de les teues profunditats
i també coses que t'han deixa't els qui, de tant en tant,
han pogut flotar a les teues aigües.

Voldria dir-te que com la mar
en cada onada t'apropes a mí fins i tot banyant-me els peus,
plenant el meu cos de sensacions,
i quan crec que estic plena de tú,
també com l'onada, tornes arrere
i tornes a ser part d'un blau inmens que pareix inabarcable.

Perquè com la mar eres de tots i de ningú.

Qui pot dir que té la propietat de la mar?
Qui pot dir que la controla,
que sap com i quan va a reaccionar?
Ningú pot.

Per això tú eres com la mar.

Voldria dir-te que com passa amb la mar,
puc sentir-te sense estar prop de tú.
Encara en la distància senc la teua brissa salada, tallant, freda 
i a l'hora tant envoltant que em fa sentir enyorança de tú.

Pujant muntanyes puc sentir força i plenitut,
però al cap i a la fi
sempre trobes a faltar xicotets instants
prop de les anades i tornades de les aigües.

M'agradaria dir-te que voldria ser sirena
per endinsar-me en les teues profunditats,
per veure el que amagues davall de les aigües,
saber de quin color és l'arena de la teua ànima,
com és la vida que hi ha dintre teu.

Però mai m'agradat sentir-me sumergida,
perque a voltes les profunditats de la mar
no deixen eixir a qui en elles s'endinsen.

Vull millor restar a la platja,
veient com venen i van les teues onades,
sentint cada volta que deixes vore un secret del fons.

Voldria dir-te
'quítame el pan, si quieres
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.
No me quites la rosa
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace',
però mai he sabut combinar paraules
de forma tan majestuosa.

No podré fer-te un regal tan gran
com Neruda feia cada volta que es ficava a escriure,
però puc garantir-te la sinceritat escrita
que gent com ell m'ha ensenyat a transmetre.

Ai, amic!
M'agraden les paraules
perquè amb elles pots dir coses que no se noten
i pots negar coses que semblaven clares.
Que les paraules també són com la mar,
guarden molts misteris
i deixen vore xicotetes porcions d'un mateix,
sense que ningú puga controlar-les.

Mònica

Me vais a perdonar las faltas de ortografía en valenciano, que posiblemente habrá más de una... :(. Cierto, podría haberlas corregido, pero lo he copiado tal cual lo escribí en 1998.

No hay comentarios:

Publicar un comentario